Començant pels adolescents (14-17 anys), aquest curs vinent tornem a fer les activitats Connecta. Un format dinàmic i profund per a conèixer altres joves i connectar amb Déu.
En segon lloc, aquests curs s’aposta pels joves (18-24 anys) oferint diferents trobades sota el nom d’Impulsa. També existeixen els SAFORS per aquells joves universitaris que busquen trobar-se, apropar-se al Senyor i evangelitzar a la universitat.
Per altra banda, els joves adults (25-35) formen part del Grup Joan Roig, un grup de joves de realitats eclesials diverses que busca ser una comunitat que articula pensament i cerca criteri.
El dimecres passat joves universitaris dels diferents Safors es van reunir a la capella de la UB (Facultat d’Economia) per començar plegats l’inici de la Quaresma.
La missa del Dimecres de Cendra va ser presidida pel bisbe Javier Vilanova, va comptar amb una Adoració prèvia al Santíssim i va acabar, com l’any passat, amb un dinar amb el mateix bisbe i els joves a la cafeteria del campus.
Fa 19 anys que la Setmana de Cinema Espiritual, organitzada des del Secretariat de joventut de l’Arquebisbat de Barcelona, està en marxa a diferents escoles d’inspiració cristiana, una iniciativa per apropar la fe des del món audiovisual, començant per la projecció de referents de virtuts humanes. Aquests cicles de cinema van néixer el 2004 impulsats per l’Arquebisbat de Barcelona.
La Setmana del cinema Espiritual és un projecte que pretén contribuir al diàleg interreligiós i a afavorir la reinserció social de persones en centres penitenciaris, a més d’educar la mirada dels joves. Així, més de 3.900 espectadors es van beneficiar l’any passat del projecte, entre ells molts adolescents provinents d’una vintena de centres educatius inscrits.
La Mostra de Cinema Espiritual se celebra cada any del 15 d’octubre al 8 de desembre i entre les entitats que cedeixen els seus espais per a les projeccions s’hi troben el Centre Parroquial de St. Vicenç de Sarrià i el centre cultural Lluïsos d’Horta.
Es preveu que cap al maig se sàpiguen les noves assignacions de pel.lícules per la 20a Setmana de Cinema Espiritual de 2023.
Els nostres bisbes i sacerdots acompanyants de joves de l’arxidiòcesi de Barcelona van viatjar del 27 al 29 de gener a Roma. En una audiència privada, van presentar al Papa Francesc el projecte del Pla Pastoral SORTIM!, amb un eix enfocat al discerniment vocacional, a la vegada que van parlar-li de tots nosaltres amb el creixement que està experimentant la pastoral de joventut.
“A la nostra arxidiòcesi, i de forma molt especial a la pastoral de joves, estem assistint, gràcies a Déu, a un despertar de la fe tot i les dificultats”.
Sergi Gordo, bisbe auxiliar de Barcelona. Paraules de presentació en l’audiència privada amb el Sant Pare
Animats per les tantes vegades repetides paraules del Sant Pare de fomentar una Església “en sortida”, els representants de la diòcesi van demanar-li orientacions per encaminar el projecte i el penúltim eix que es va iniciar l’octubre passat i finalitzarà el proper mes de març.
En el seu discurs, el Papa va fer una invitació a la fraternitat, fent èmfasi en l’exemple vocacional dels apòstols:
“L’experiència dels apòstols sempre té un doble aspecte, personal i comunitari. Van junts i no els podem separar. Som, sí, cridats individualment, però sempre per formar part d’un grup més gran, caminar junts escoltant abans que parlant, saber colocarnos on convingui, no només al davant, també enmig i al darrere”.
Abraçar les creus, rebutjar la doble vida i el “carrierisme” dins l’Església, i apostar sempre pels sacraments i la vida d’oració van ser altres punts importants de la seva predicació en resposta a les orientacions pel pla pastoral sobre el discerniment.
La visita va comptar amb la presència dels bisbes auxiliars Javier Vilanova i Sergi Gordo, juntament amb 70 sacerdots més. El cardenal Joan Josep Omella que no va poder assistir a l’acte, ja que es trobava atenent una trobada sobre el Sínode a la Conferència Episcopal Espanyola.
“A Barcelona, a dalt de la muntanya del Tibidabo, s’hi troba un temple construit per St. Joan Bosco des d’on es pot contemplar l’immens camp al qual hem sigut cridats a sembrar. (…) Quan un baixa a l’entramat de carrers que conformen la diòcesi, és fàcil creuar-se amb parròquies, institucions educatives i socials. En elles, ens hi trobem, potser de manera discreta, laics compromesos, diaques, sacerdots i bisbes, volent respondre amb fidelitat a la crida del Senyor tot i les nostres torpeses.
Desitgem tornar a les nostres parròquies impulsats per l’Esperit fins a cadascun dels racons de la diòcesi. (…) Gràcies, Sant Pare, per acollir aquests humils servidors de la vinya del Senyor.
Mn. Carlos Bosch, director del Secretariat de Pastoral amb Joves.Paraules de presentació en l’audiència privada amb el Sant Pare.
Palabras ante el Papa Francisco del Director del Secretariado Diocesano de Pastoral con Jóvenes, de la Archidiócesis de Barcelona
Querido Santo Padre,
Estamos profundamente agradecidos por regalarnos esta audiencia con usted.
Es para nosotros una ocasión privilegiada de comunión y fraternidad. Comunión en torno al sucesor de Pedro y fraternidad en nuestro peregrinar a esta ciudad.
En Barcelona, en lo alto de la montaña del Tibidabo, se encuentra un templo construido por San Juan Bosco desde donde uno puede contemplar el inmenso campo al que hemos sido llamados a sembrar. Hombres y mujeres, adultos y jóvenes, ancianos y niños… cada uno, igual que nosotros, esperando una palabra que ilumine y un gesto que, como decía tantas veces el difunto obispo Toni, anime a “vivir a lo grande”, a vivir con Cristo.
Cuando baja uno al entramado de calles que conforman nuestra diócesis, es fácil cruzarse con parroquias e instituciones educativas y sociales. En ellas nos encontramos, quizás de modo discreto, laicos comprometidos, diáconos, sacerdotes y obispos, queriendo responder con fidelidad a la llamada del Señor, con la confianza puesta en el propietario de la viña, a pesar de nuestras propias torpezas.
Deseamos volver a nuestras parroquias impulsados por el Espíritu a cada uno de los rincones de la diócesis. Este año, con la mirada puesta en la Jornada Mundial de la Juventud, donde volveremos, Dios mediante, a encontrarnos.
Estar con usted hoy es para nosotros ocasión de ahondar en el sentido de nuestras fatigas y esperanzas: hemos sido llamados para estar con Él y para a anunciar la Buena Noticia, Cristo mismo, la gran Esperanza.
Gracias, Santo Padre, por acoger a estos humildes servidores de la Viña del Señor.
Mn. Carlos Bosch
Recupera el discurs sencer del Papa Francesc aquí.
El 27 de desembre va tenir lloc l’adoració intersafors de Nadal. 50 joves de diferents universitats es van reunir a l’església de Santa Agnès per a assistir a missa i a adoració.
La missa va estar presidida per Mn. Carlos Bosch, delegat de joventut de la diòcesi, i Mn. Jordi Domènech va ser l’encarregat d’exposar el Santíssim i dirigir l’adoració. Va ser un moment de reflexió i oració, per a poder escoltar a Déu en mig de Nadal i agafar força per a l’estudi. L’exposició va estar acompanyada per cants i guitarres, i tres sacerdots de la diòcesi van estar confessant als assistents que hi volguessin.
Un cop va finalitzar la vetlla, més de 20 joves es van quedar a un sopar de pica-pica al soterrani de la parròquia de Santa Agnès. Va ser un moment de trobada, no només amb Déu, sinó amb altres joves universitaris i participants de la Peregrinació Europea de la Joventut d’aquest estiu (pots llegir més sobre l’experiència de la PEJ aquí).
Si ets universitari i tens ganes de conèixer joves com tu, t’esperem al teu Safor de confiança! 🙂
A la barbacoa del cap de setmana hi van assistir representants dels diferents Safors de les universitats de Barcelona.
A més, vam comptar amb altres joves que es van unir convidats per amics i un bon grup de joves de la diòcesi de St. Feliu de Llobregat. Al “Merendero” Font de Les Planes no hi va faltar tampoc la presència d’algun porc senglar…
Amb tot, vam poder gaudir d’un espai de trobada i de coneixença entre tots amb música, jocs i col.laboració per preparar el dinar.
Núria García, membre del Safor Pompeu
Si ets universitari i tens ganes de conèixer joves com tu, t’esperem al teu Safor de confiança! 🙂
Em fa molta il·lusió poder explicar-te el nostre canvi d’imatge i presentar-te la nova web.
Sabem que si fa temps que ets al nostre costat t’hauran sobtat els canvis i vull relatar-te el camí que hem viscut per arribar fins on som. Si, en canvi, ets nou per aquí, et convido a conèixer-nos una miqueta més.
Ara fa uns anys, la reestructuració dels organismes de l’Arquebisbat va ocasionar que l’antiga Delegació de Joventut passes a anomenar-se “Secretariat de Pastoral amb Joves de l’Arquebisbat de Barcelona”. Ja sabràs que el nom popular per referir-se a la Delegació era “la Dele”. Ara que érem un secretariat, no trobàvem millor nom que “la Dele”, per això vam optar per seguir amb “DeleJoveBCN”.
Tanmateix, durant el confinament i els mesos posteriors, moment on tota l’activitat va quedar reduïda, vam aprofitar per començar un procés de renovació de la imatge i de la pàgina web amb tot el que comportava: pensar què volem dir, a qui ens volem dirigir, per quins canals és més adequat, de quina manera podem ser més propers i més clars, quin és el paper de les xarxes socials, què demanen els joves… Per això vam començar un treball d’escoltar i repensar. El primer pas va ser escoltar el desig dels bisbes amb la Pastoral Juvenil i estudiar a fons el Pla Pastoral Diocesà “Sortim”, així com l’Exhortació Apostòlica Postsinodal “Christus Vivit”.
Immediatament, vam realitzar una sèrie de consultes a diferents col·lectius: adolescents, joves, catequistes i capellans. L’objectiu era escoltar directament aquells a qui estem cridats a servir perquè poguessin expressar les seves inquietuds: les seves preocupacions pastorals, en què els ajudava del Secretariat i com els podia ajudar més, suggeriments de cara a l’evangelització amb els joves… Va ser un procés relativament llarg, però fecund. Aquestes converses ens van ampliar molt els horitzons mentre ens adonàvem que la renovació de la pàgina web era una oportunitat per continuar actualitzant-nos i caminant al costat dels joves i les seves comunitats. Dues paraules apareixen constantment: comunió i missió. No descobríem res de nou, tanmateix sí que se’ns feia més evident la importància de fomentar la comunió i d’impulsar a la missió, sigui en l’evangelització o en l’aspecte més social. Sempre partint del seguiment de Jesucrist i de la seva crida a la missió.
En el moment de començar a definir la imatge, es va posar sobre la taula l’opció d’un canvi de nom. A l’equip ens semblava una decisió arriscada que no volíem prendre a la lleugera. Buscàvem un logo dinàmic i proper als joves amb el qual tot jove es pogués sentir identificat. Però que al mateix temps fos un reflex de l’aspecte sòlid i institucional de l’Església Arxidiocesana de Barcelona. Finalment, va sorgir el nom “Església Jove Barcelona”, amb el domini esglesiajove.barcelona i l’actual logotip. Aquests ens semblaven reflexos del que estàvem cridats a ser: un punt de trobada de totes les realitats eclesials i juvenils a l’arxidiòcesi de Barcelona. Un punt de comunió en Crist per impulsar a la missió.
A partir d’aquest moment, amb una imatge clara, vam començar a pensar en què volíem que els joves trobessin a la pàgina web. Ens demanaven: claredat i antelació en la informació de les activitats, una explicació de què ha passat, una secció de recursos per créixer espiritualment i per ajudar a la pastoral, una explicació de qui hi ha darrere el Secretariat i un espai on trobar totes les realitats juvenils de l’Església que pelegrina a Barcelona. I així ho estem intentant. Actualment, estem treballant en aquest darrer punt i confiem tenir-ho enllestit molt d’hora.
Et convidem a submergir-te en aquesta nova pàgina web i a què ens puguis fer arribar les teves impressions.
Seguim units en la missió!
Mn. Carlos Bosch Director d’Església Jove Barcelona
” L’objectiu era escoltar directament aquells a qui estem cridats a servir.”
El passat 23 de desembre va tenir lloc la trobada d’adolescents “Connecta: amb els pobres”. Va ser una trobada on els joves adolescents van palpar molt de prop el sentit del servei als altres, especialment als pobres, fent una recollida d’aliments, servint a les persones sense llar i acompanyant-les aquest Nadal.
“Érem unes cent persones, pregant per que aquest Nadal fos diferent per aquells qui viuen al carrer.”
Portava uns dies pensant en l’activitat de l’Església Jove amb els pobres. Què podia fer per motivar els meus adolescents a venir?
Des de la pandèmia, la seva fe estava menys ferma, més dèbil, no volien comprometre’s a res… les colònies Viu l’Estiu els havien agradat molt, els llaços que hi havien fet, les relacions amb Déu, amb els monitors i amb els joves els havien canviat però… ara tot tornava a ser el de sempre, havia tornat la monotonia, havia tornat el dia a dia i la desil·lusió.
Llavors vam preparar l’activitat de Nadal. Un temps després d’enviar la informació sobre l’activitat pel grup d’adolescents ningú havia confirmat assistència, no havien dit res. L’havien vist? Els havia cridat l’atenció?
Després d’uns dies meditant què fer i resant per ells, el Senyor em va obrir els ulls: calia estimar-los un a un, d’una manera única i personal. Ells necessiten sentir-se estimats, sentir que els importes i que els seus problemes, tot i que ens puguin semblar insignificants, també són escoltats. Així va ser com, finalment, hi van venir uns quants, i va ser una gràcia de Déu poder viure aquella experiència.
Van retrobar-se amb joves que feia temps que no veien, van veure la realitat d’una església que és gran i que està plena d’adolescents, com ells, que tenen necessitats més profundes i més transcendents que la majoria dels seus companys de classe. Després de fer una estoneta de jocs i de presentació ens van explicar com seria la tarda: uns quants anirien a felicitar el Nadal a la gent del carrer, uns altres a recollir aliments als supermercats dels voltants i altres prepararien menjar pels pobres que volguessin sopar aquella nit.
Al acabar vam passar a la capella a escoltar a un noi que abans vivia al carrer. Era un noi marroquí, que havia arribat aquí caminant!! Havia recorregut molts països, fins i tot Turquia, tot per evitar la frontera d’Espanya amb el Marroc. Una història realment forta. Quan va acabar el testimoni, ens vam dividir en els diferents grups de treball.
Jo vaig anar amb quatre noies que no coneixia i un responsable que tampoc havia vist mai a la porta d’un Carrefour a la Rambla de Barcelona. Havíem de repartir flyers convidant la gent a que ens donés algun torró o neules. D’aquesta manera perquè la gent del carrer pogués tenir un sopar una mica nadalenc aquell dia.
Vam veure de tot: gent que ens va fer cas, gent que no, gent que anava corrent i no tenia temps ni d’escoltar-te i també persones que et paraven atenció i mostraven interès a allò que els deies. No sé si va ser molt el menjar que vam recollir però el que sí que puc dir és que tots els que estàvem allà vam sentir-nos realment realitzats aquella tarda. Sabíem que ho havíem fet bé i que, gràcies a nosaltres, molta gent podria sopar aquella nit. Quina manera tan maca de començar les festes!
A l’hora que ens van dir, vam tornar a l’església i vam fer una estoneta d’adoració i reflexió davant Crist sagramentat. Érem unes cent persones, pregant per que aquest Nadal fos diferent per aquells qui viuen al carrer. I ens deia Mn. Carlos: quina pobresa trobem nosaltres en el dia a dia? Potser no tenim necessitats materials, però.. i espirituals? Som pobres d’esperit? Som realment conscients que el Nadal és el mateix Jesús que neix als nostres cors, estem preparats?
Amb aquesta reflexió i cants meravellosos, el dia 23 vam començar el Nadal al costat dels qui més ho necessiten i, sobretot, al costat de Déu
Santuari de la nostra Senyora del Sagrat Cor ple. Més de 10.000 persones connectades per “streaming”. Així va ser a la Vetlla de pregària pel Bisbe Toni Vadell.
“En poc més de tres hores ha canviat no només la meva pregària, sinó la disposició del meu cor”
Arribo al Santuari de la Nostra Senyora del Sagrat Cor una mica trasbalsat, inquiet, neguitós. Com amb una pedra a l’estómac i l’ai al cor. Aquest matí el Bisbe Toni ha tingut una complicació mèdica que ha anat empitjorant al llarg del dia i, pel que diuen, la seva salut és ara mateix molt delicada. El pensament de que pot morir avui mateix m’entristeix. De fet, porto tot el dia amb el ulls humits i en més d’un moment he trencat a plorar. M’assec al banc i sento com el cardenal Joan Josep va dirigint la pregària, fent estones de silenci i llegint de tant en tant algun text. El temple està ple de gom a gom, el Santíssim ens presideix i ens uneix en l’oració. Una dona al meu costat plora silenciosament i li ofereixo un mocador d’un paquet que m’han regalat hores abans. Constato un cop més com de maca és la Providència.
L’experiència al santuari
A mesura que van passant les hores, la vetlla és llarga, vaig aixecant el cap i vaig reconeixent rostres coneguts. Aquí darrere tinc al Marc, veig a la Vicky més endavant i uns bancs a mà esquerra a la Míriam. M’admiro de com d’estimat és el nostre pastor que ens aplega. Gràcies Senyor per donar-nos la comunitat, on trobem descans i consol. La música ens acompanya i guia la nostra oració. La cançó “Em rendeixo” em toca el cor, particularment quan repetim una i una altra vegada el “que es faci en mi la teva voluntat”. Després m’adono que la meva pregària ha anat canviant d’ençà que he arribat a quarts de 9. Ja no reso només per a que es faci el miracle per la intercessió del Beat Joan Roig. Reso per a que, aquí i ara, es faci sempre la voluntat del Senyor i Ell em doni la gràcia per a acceptar-la i estimar-la. Tant si el Senyor vol sanar al nostre estimat Bisbe Toni, com si el vol amb Ell, que es faci sempre la seva voluntat.
Admeto que em sorprenc a mi mateix. En poc més de tres hores ha canviat no només la meva pregària, sinó la disposició del meu cor. Malgrat segueixo trist, estic seré i em sento molt acompanyat. I jutjant pel que veig al voltant, penso que no sóc l’únic. M’omple d’alegria veure com l’Església de Barcelona ha respost de manera tant ràpida i contundent a la crida de pregar pel Bisbe Toni, que deu estar a poc més de 100 metres d’on som nosaltres. Sento que l’estem acompanyant, sostenint i estimant, per allò que vingui després, sigui el que sigui.
Senyor, quina passada. La fe (/’fə/, amb accent de Mallorca) és un regalàs.
Un cap de setmana on es va poder desconnectar del món per a connectar amb el Senyor.
“Només pel lloc on vam fer el recés, sabia que no podríem estar més ben cuidats.”
Els dies 10, 11 i 12 de desembre una vintena de joves vam participar d’uns exercicis espirituals que van tenir lloc a la casa d’espiritualitat “La Sagrada Família” de Barcelona. Només pel lloc on vam fer el recés, sabia que no podríem estar més ben cuidats. Els exercicis espirituals, en un principi havien de ser predicats pel Bisbe Toni, però per qüestions de salut no li va ser possible. Així que vam comptar de la companyia de Mn. Emili Gil. Malgrat que alguns esperaven amb ànsies poder-se retrobar amb el Bisbe, la seva absència ens va permetre poder pregar i encomanar-lo encara més. I avui encara, cal seguir-ho fent.
Si soc sincera, era la segona vegada a la meva vida que participava d’uns exercicis espirituals. Tot i que els primers havien estat feia pocs mesos, estava a l’expectativa per saber què faríem al llarg dels dies. Per sort meva, només arribar ja ens van fer arribar l’horari del cap de setmana. Vam sopar plegats i, abans d’anar a dormir, vam tenir una sessió introductòria on se’ns va explicar que al llarg d’aquells dies havíem de conviure en silenci. He de reconèixer que el silenci se’ns va fer una mica complicat, però després d’uns cops d’atenció per part de Mn. Carlos, vam entendre que era el millor per a nosaltres. L’estructura dels exercicis era molt senzilla però alhora complexa: laudes al matí, esmorzar, meditacions amb estones de pregària, reflexió i possibilitat de confessió, missa, dinar, meditacions, vespres, sopar, breu meditació i estona de pregària.
Fa realment poc que he començat a pregar diàriament a Déu, soc “nova” en tot això, i és potser per aquest motiu que quan parlo amb Déu, davant seu, a la capella, m’agrada fer-ho sola. Així m’asseguro que m’està escoltant a mi (manies meves). Sabia que seria difícil poder tenir una estona amb Déu al llarg d’aquests dies, és per això que la matinada de dissabte, em vaig vestir (ja que a Déu no se’l pot anar a visitar amb pijama), i vaig compartir amb Ell una estona de pregària. Pensava que sentiria a Déu dient-me: “Gràcies per aquest sacrifici, podries estar dormint, com tota la resta, i has vingut a mi”. Però, no. Ho tenia mal entès, jo no he d’esperar res de Déu, perquè Ell ja m’ho ha donat tot. Ara soc jo, qui li he d’oferir i entregar.
Per providència, després d’unes setmanes pensant i tenint el neguit que volia conèixer més la Verge Maria i enfortir la meva relació amb ella, les meditacions que ens va predicar Mn. Emili Gil van ser els 5 misteris de goig del rosari. Com ens cuida el Senyor! Aquests exercicis espirituals van ser el primer pas per poder conèixer més la nostra mare. I, avui, dues setmanes després, a poc a poc, encara l’estic coneixent.
És difícil resumir tres dies, i no tres dies qualsevol, en una pàgina, però és el que se m’ha demanat i així ho he fet. Us animo a tots i a totes a participar d’uns exercicis espirituals per desconnectar de món, de les responsabilitats, de la feina, dels estudis i poder connectar amb Déu i amb tu mateix.
Clara Garrit Nicolau Parròquia Sant Pere del Masnou
“En sortir de la Basílica es respira un ambient d’alegria. Cares conegudes, i cares no tan conegudes.”
Dimarts 7 de desembre. Es el dia abans de la Solemnitat de la Immaculada Concepció. Surto de missa i vaig a buscar al meu millor amic a casa seva per anar amb ell cap a la Basílica de la Mercè. Les pastorals juvenils dels bisbats de Terrassa, Sant Feliu i Barcelona van organitzar una vetlla per a la Immaculada que comença a les 19:30 h. Jo no tenia pensat assistir a la vetlla. No hi havia cap raó en especial per no anar-hi, simplement no m’ho havia plantejat seriosament. Va ser una petició d’últim moment el dia abans el que em va dur a participar-hi. El meu amic i jo baixem en autobús cap a la Basílica, mentre observem els llums de Nadal que ja il·luminen la ciutat. Arribem a la Basílica i comença la vetlla. El Bisbe Agustí dona la benvinguda a tots els presents, i tot seguit escoltem un breu testimoni.
Després, tots junts, resem un Misteri del Sant Rosari, i en acabar es fa la Lectura de l’evangeli. A continuació escoltem una Homilia, en aquest cas de part del Bisbe Salvador. Un cop acabada l’Homilia comença la part més essencial de la vetlla, i s’exposa el Santíssim Sagrament. És un moment de pregària que pot servir per meditar amb Maria i demanar-li coses.
“A l’aire ressona el característic so de les veus i els riures joves”
Estic segur que molts dels presents ja portàvem alguns dies en els quals, d’una manera o altra ens havíem estat preparant per a la Solemnitat del 8 de desembre, tenint detalls amb la Nostra Mare o participant en alguna novena. Es llegeix un text del Papa Francesc i es fa una meditació. Un cor de joves músics acompanya la vetlla amb algunes cançons molt maques. Després d’aquesta estona de pregària es fa la benedicció final, i el Cardenal Joan Josep fa un breu comiat. Per cloure la vetlla es canta una emotiva cançó a la Mare de Déu, i seguidament la gent comença a anar cap a les escales que duen a la Mare de Déu de la Mercè, per dir-li alguna cosa o simplement per tenir un gest d’afecte amb ella.
En sortir de la Basílica es respira un ambient d’alegria. Cares conegudes, i cares no tan conegudes. A l’aire ressona el característic so de les veus i els riures joves que, de manera espontània sorgeixen en acabar una vetlla que ens ha preparat i omplert d’il·lusió per a la celebració de l’endemà.
“Connecta” són unes trobades on, des d’Església Jove Barcelona, volem que els joves adolescents (d’entre 14 i 17 anys), connectin amb altres joves i amb Déu!
“Als joves de Santa Eulàlia els hi va encantar viure aquesta experiència amb altres joves.”
Joves emocionats
Després de molt temps i a causa de la pandèmia, a la meva parròquia Santa Eulàlia de Provençana, a L’Hospitalet de Llobregat vam trobar la necessitat de tornar a crear un grup de joves. És un grup nou, no gaire gran amb moltes ganes de parlar i cercar a Déu. Al correu ens va arribar la notícia que tornaven a fer trobades pels joves, la primera que feien era “Connecta: fugir o afrontar?” i sens dubte els monitors vam fer tot el possible per a anar.
Els joves estaven emocionats i encantats d’anar a trobar-se amb nois i noies com ells que tenen, probablement, les mateixes preguntes i inquietuds. Recordo perfectament tot el que va succeir durant aquella tarda. Vam arribar molt d’hora, cosa que ens va permetre parlar i presentar-nos a Mn. Carlos. Vam posar-nos a jugar a futbol i a bàsquet i cada cop més joves venien i s’unien als partits.
Penso que la primera part de la trobada va estar molt encertada, els nois van tenir l’oportunitat de parlar, jugar i conèixer als altres. Va ser una gran manera d’animar-los i fer grup. En la segona part, Paula Pérez Laporta psicòloga general sanitària, va fer una xerrada tractant temes molt importants. L’adolescència i joventut és una època molt difícil, és una època que depèn de com estiguis emocionalment et pots enfonsar i et sents com si ningú t’entengués. Tots els joves algun cop s’han sentit així, i davant el lema, “Enfrontar-me o fugir” en les adversitats, han d’aprendre a enfrontar-se a tot allò que els és difícil o els suposa un repte. Amb l’ajuda del Senyor seran capaços d’enfrontar-se a tot.
Lo millor
La meva part preferida, sens dubte, va ser la pregària que es va fer al final de la tarda. Les cançons d’estil Taizé i l’adoració al Santíssim ens va apropar a Déu d’una manera inexplicable. No podria haver acabat millor, rodejats de gent jove com nosaltres i tan a prop del Senyor.
Als joves de Santa Eulàlia els hi va encantar viure aquesta experiència amb altres joves, escoltar la xerrada, parla de les seves preocupacions i conèixer a gent nova. Ells encara parlen amb joves de la trobada, i en quant se sap que hi ha un altre parlen entre ells per retrobar-se. Però el més important és que van sentir-se molt a prop de Déu.
Clara Maneja Santa Eulàlia de Provençana, Hospitalet del Llobregat
