Podríem parlar avui de totes aquelles coses i moments que marquen una fita en una biografia tradicional: quants càrrecs va tenir, quan va ser ordenat i quins ha fet com a bisbe. Quedar-nos sol amb el «currículum» de Toni Vadell seria no posar en valor tot allò que ell veritablement ha estat. Els seus trets fonamentals que emmarquen la vida d’un gran home, en una trajectòria vital relativament breu, particularment aquelles petjades que portarem en el cor. De totes elles, em vull referir a quatre:
La primera és la seva condició innata de convertir-se en una personalitat tan atractiva que feia molt fàcil seguir-lo. No era únicament un gran líder. Tenia un carisma rebut com a do, que atreia amb humilitat i discreció a les persones cap a ell; va aglutinar al seu costat: il·lusions, voluntats, penediments i troballes de vida. Aquest seguiment es va donar també entre la joventut de Barcelona en el poc temps que ell va ser bisbe responsable de la pastoral dels joves. Tant els ha estimat que en el seu últim missatge les va deixar el que avui des del record és un petit testament: la invitació al fet que els joves continuïn units en la pregària i la caritat.
La segona petjada de Toni Vadell que vull destacar s’uneixi expressió repetida en les seves homilies, les seves xerrades, les seves converses privades: cal fer les coses perquè estem enamorats del Senyor. Escriu i cito: «Amb el primer anunci el més important no el seu els valors o les actituds. Un, quan està enamorat, no parla dels valors de la seva parella, sinó que transmet aquest amor i hem de perdre la por de dir que som uns enamorats de Crist. No et preocupes d’explicar, sinó de mostrar-ho».
També ens va dir: «Hem de mostrar a Jesús no com un personatge de la història, sinó com algú que està viu en tots nosaltres i, per a ensenyar-lo, primer hem de viure’l». Podem trobar més testimoniatges d’aquesta manera d’entendre la seva fe en les conferències quaresmals de l’any 2020 i també recordat en una trobada amb catequistes de les quals he extret dues perles: «Els catequistes heu de ser cristians molt enamorats de Crist. Enamoreu-vos de Jesús. Només així els nens i joves que l’Església i els vostres preveres us confien viuran l’experiència de trobar-se amb Jesús, de conèixer-ho, de proximitat amb ell. Si sou enamorats d’Ell, a través de la vostra acció i paraula, podran descobrir que Jesús és el Senyor. Aquesta la missió que l’Església us confia»
En tercer lloc, una marca fonamental: es podria mesurar l’episcopat d’un bisbe amb el seu govern o les seves obres. Al Bisbe Toni Vadell se li haurà de mesurar pels impactes: en les parròquies que visitava i secundava, en la pastoral juvenil i el seu gran interès per crear una administració curial eficient, por una organització parroquial de futur, d’una organització catequètica i de formació de laics que com un cop de martell sobre la pedra deixen profunda marca que ens recorda que cal reblar ho treballo fet. I l’última petjada és la del seu sofriment.
En un temps que escassament ha estat de deu taules, on hem passat del projecte de futur a la informació de la seva gravo malaltia, els tractaments continuats i esperançadors per a tirar endavant amb el seu dubte permanent que la vida se li acabava i en aquests últims dues taules el dia a dia silenciós de veure com la seva salut, les seves energies, anaven caient. Sorpreses meravelloses de cada llarg dia on ell extreia forces d’allà on no estaven per a poder celebrar amb tanta dificultat, però amb tant de sentiment; amb la senzillesa colpidora d’una litúrgia on conservava el més essencial, un nou Crist en la creu sofrint calladament i un bisbe jove adolorit celebrant el Sacrifici de la missa. Quanta emoció hi havia en aquells moments i quant consol en aquelles petites homilies profundíssimes, senzillíssimes, trencades per l’esforç extenuant que convertien aquella senzilla Eucaristia en una visió clara de sacrifici i de resurrecció. L’afrontament serè de manifestar tots els detalles en les seves últimes voluntats.
Al seu costat sempre, permanent fidel, el seu germà Joan, tan unit a ell. Un fent de Marta, l’altre fent de Maria, un en el sofriment i la plegaria, l’altre en el servei discret, continuat i silenciós secundat constantment per Sandra i por l’amor i el dolor de la mare, i l’ajuda dels seus germans en l’episcopat atents a tant de dolor i l’ajuda del senyor cardenal facilitant l’estada a Barcelona i la proximitat de tants bons amics, joves… famílies! I sentir la calor de tantes persones, moltes d’elles anònimes que van fer d’aquests moments difícils un acompanyament discret de servei i plegaria, fent que el seu final fos tan humà i tan cristià: por això ha estat un gran final. Gràcies a tots «per tant».
Tota la família del bisbe Antoni us dona les gràcies per aquest acompanyament en aquestes jornades de dolor. Avui quan ja ho acomiadem, quan aquests moments somio un fins aviat, continuarem pensant amb el bisbe Toni des del goig d’haver estat amb ell en aquesta vida i d’haver compartit tant. Com ell ens deia fa molt poc, «el Senyor no ens estalvia cap llàgrima però ens ho dona tot, viure amb ell i per ell, la serenitat de la fe enfront de les situacions de tempesta perquè tenim por, però al mateix temps demanem l’ajuda del Senyor. Som conscients que necessitem seguir en la barca i la comunió dels apòstols, de germanor i d’estar junts i això gràcies a Crist serè i lliurat».
Per a acabar també fem nostres les seves paraules. «La mort d’un ser estimat ens fa aprofundir més en la pregunta: De qui eres Senyor per a seguir-te més i estimar-te més?».
Des de l’estima i el dolor que ens oprimeix: Ja no et fa falta aprofundir en la pregunta! Segur que ja estàs en la resposta. Bisbe Toni, gràcies per tant.
Aquí pots trobar l’homilia del Cardenal Omella del funeral del Bisbe Toni Vadell.
