El goig de ser sacerdot

«És un goig ser prevere, perquè t’uneixes a Crist d’una forma única, personal i per a l’eternitat». Mn. Alfons és plenament feliç des del moment que va decidir fer el pas d’entrar al Seminari. Per això, anima tots aquells que estiguin en un moment de discerniment perquè ho facin. La seva recomanació és clara: «que sigui sincer amb ell mateix i amb els que el volen ajudar a començar el camí; que tingui confiança absoluta en Déu, en la seva misericòrdia i en l’Església». Mn. Alfons de Alarcón és vicari de la parròquia de Maria Mitjancera de totes les Gràcies, col·laborador de la Pastoral del Sord i Discapacitat, i de la Pastoral de la Salut.

Com vas sentir la crida?

En un moment en què estava disposat a voler trobar el sentit de la meva vida per damunt de tot. Desitjava poder trobar la plenitud i la felicitat, independentment de la vocació a la qual el Senyor em cridés, amb la certesa que si responia que si, seria plenament feliç, perquè estaria fent la seva voluntat. No em vaig treure del cap la importància d’estar atent a allò que el Senyor em demanava perquè així seria feliç jo i Ell.

Ara, la teva vida de servei t’omple de debò. Per què?

El que omple no és el que fas, sinó per què o per a qui ho fas en la teva realitat concreta. En el meu cas —en el sacerdoci—visc una intimitat amb Jesucrist que només la puc concretar en la meva crida que és única i això és el que m’omple. Tots hem de procurar fer aquest camí allà on Déu ens envia. Ell és qui m’omple veritablement. Servir, pregar, santificar, intercedir, patir i gaudir, amb i per a l’Església.

A través de les persones febles hi veus el rostre del Crist?

Sí, però no només això. També en els que pateixen aprenc com ells veuen a Crist: això és el que més em fascina: com entén una persona amb discapacitat qui és Déu, qui és Jesús… Em commou veure la relació d’amor senzill i sincer que viuen, i m’adono com jo mateix, moltes vegades, em complico o confonc quan tracto amb Déu personalment. És un aprenentatge constant.