L’alegria de ser sacerdot
Mn. Josep Vives porta més de 40 anys al servei de la catedral de Barcelona, de la qual n’és canonge i arxiprest –responsable del culte i la pastoral-. En tot aquest temps, el que el fa més feliç és “poder estar al servei de Jesucrist i, amb Ell, al servei de les persones que acuden a la Catedral”. “Em fa feliç que tothom se senti acollit i estimat –afegeix-. I en l’atenció pastoral, escoltar i ajudar; també celebrar la fe, principalment l’Eucaristia, amb els germans canonges i els fidels vinguts d’arreu de l’Arxidiòcesi i d’altres llocs”
Per què es va fer sacerdot?
Cada vocació al sacerdoci té una història personal. En el meu cas, ja de ben petit deia que volia ser sacerdot. Aquest desig venia, de ben segur, de Déu mateix, sense que jo me n’adonés. M’hi va ajudar molt a descobrir-ho el fet de tenir uns pares i una família molt cristiana. Recordo, per exemple, que cada diumenge anàvem tots plegats a la missa de la parròquia. I cada dia, al vespre, resàvem junts el rosari.
Com es pot ajudar a fer despertar una vocació?
Déu es val de moltes maneres. Una de molt important és l’atractiu que té el testimoniatge d’una vida autènticament sacerdotal, viscuda amb humilitat i senzillesa, irradiant l’alegria de ser prevere. Es pot ajudar, també, invitant els joves a fer-se aquesta pregunta: Jesús, què vols de mi? I encara, preguntant directament a un jove o a un noi: no has pensat mai si Déu et crida al sacerdoci?
Per ser un bon prevere cal viure i gaudir la litúrgia?
Sabem que la litúrgia és el cimal i la font de la vida de l’Església. Dono gràcies a Déu perquè moltes vegades he tingut el goig d’acompanyar els seminaristes per preparar amb ells diverses celebracions a la nostra Catedral, particularment el Tridu Pasqual. Sempre hem assajat amb il·lusió, conscients del do que en cada celebració Crist ens ofereix de trobar-nos amb Ell i d’implicar-nos amb Ell.
Òscar Bardají i Martín
