Les trobades de la Mediterrània 2023

30 set. 2023

El passat diumenge 17 de setembre començaven a la ciutat francesa de Marsella les Trobades de la Mediterrània: un esdeveniment on es van reunir 70 bisbes i 70 joves de totes les costes del Mediterrani per parlar dels reptes i objectius comuns d’aquestes àrees. La premissa era simple: conèixer i posar en comú; aprendre i escoltar. El lema:

Des del principi

La trobada va començar amb la reunió dels joves, que provenien de totes les vores del Mediterrani: amb creences dispars, orígens i realitats diferents. En un primer sopar de benvinguda on les diferències es posaven de manifest a cada moment, va començar a arrelar el fruit de les jornades. Somriures, preguntes, rialles; davant l’obstacle de la mancança de llengua comuna: flexibilitat; davant els dubtes i la incertesa: acompanyament. No ho sabíem encara, però al llarg de tota la setmana els joves de la Mediterrània seríem veritable testimoni de les paraules del Papa Francesc en el discurs de tancament de les jornades:

Germans i germanes, a l’actual mar de conflictes, som aquí per reconèixer el valor de la contribució de la Mediterrània, i que torni a ser un laboratori de pau. Perquè aquesta és la seva vocació, ser un lloc on països i realitats diferents es trobin sobre la base de la humanitat comuna que tots compartim, i no d’ideologies contraposades. En efecte, la Mediterrània no expressa un pensament uniforme i ideològic, sinó un pensament polifacètic i adherit a la realitat; un pensament vital, obert i conciliador: un pensament comunitari, aquesta és la paraula.

Papa Francesc

Jornada de jornades

A la matinada següent, ben d’hora, començava el programa de les trobades, que era prou complex per a dedicar-hi mesos, i no dies. Cada jornada tenia un tema de fons que feia de fil conductor de les diferents activitats o ponències: la precarietat, els conflictes, el repte climàtic, les migracions, el diàleg interreligiós… D’aquesta manera s’obria un espai de debat i posada en comú entre les diferents perspectives i experiències que representaven els joves.

La trobada amb els bisbes

Més endavant, a partir de dijous, al Palau de Pharo, els bisbes es van incorporar a les trobades, ara ja amb la missió de treure accions i objectius comuns per treballar a tot el Mediterrani. Així, els altres dies havien servit com a preparació i formació, a banda de ser un laboratori on es posava de manifest la possibilitat d’assolir els objectius de fraternitat i col·laboració entre tantes persones d’orígens i contextos diferents.

La cloenda

Finalment, el dissabte, amb l’arribada del Papa a la ciutat de Marsella s’anunciava la cloenda de les Trobades de la Mediterrània. Després de tota una setmana d’emocions a flor de pell, l’experiència arribava a la seva fi. I com sol passar, dèiem adeu amb un regust dolç i amarg als llavis; perquè amb el cansament físic també hi havia l’alegria d’haver rebut un do molt gran i la por de no saber com compartir-ho.

“Si hi ha una cosa que he après d’aquestes jornades, és que la misericòrdia és extraordinària, i per això hem de lluitar constantment per mirar els altres amb l’amor de Déu.”

“Per a mi, participar d’aquestes trobades a Marsella va ser una experiència com poques a la vida. Perquè, com molts regals del Senyor, va estar ple de lliçons que no m’esperava. A un món on tot sembla anar accelerat i sempre anem vetllant pels nostres problemes, va ser un cop d’humilitat adonar-se que tot i voler fer el bé als altres, anem amb la bena als ulls. Que a poc a poc l’egoisme s’ha colat en el nostre dia a dia i no som capaços d’aturar-nos per mirar els altres, per vetllar per ells.

Ceguera de cor

Això, que tantes vegades ens havien dit i que el Papa va definir com una crisi de l’individualisme, se’m va fer evident al llarg de la setmana i especialment a l’últim dia que vam estar a Marsella. A la missa d’acció de gràcies que es va celebrar el diumenge a la catedral de la ciutat, la basílica estava plena de gom a gom. Deu minuts abans de començar la cerimònia no hi havia lloc a la nau central i ens vam resignar a escoltar missa: sense cap visibilitat, assegudes a uns bancs de pedra del mur.

Ben entrada la celebració religiosa, encara hi apareixia gent, especialment persones grans; i tot i que no hi havia lloc i alguns joves ja s’havien començat a asseure a terra, sempre hi havia algú que s’aixecava i cedia el seu lloc. Donava igual si la persona arribava vint o trenta minuts tard o si no eren persones acusadament grans, constantment hi havia joves cedint el seu seient. I jo, que ja em pensava que havia cedit estant com estava a asseguda a un lloc on no podia ni veure l’altar, vaig veure la meva ceguesa. Quina necessitat tenia jo de tenir un lloc quan hi havia altres persones dretes? Especialment, quan no tenia cap problema en asseure a terra com tants altres joves?

Ser misericordiosos com ho és Ell

Aquesta és una de les lliçons centrals que vaig aprendre a Marsella. L’egoisme es cola en el nostre dia a dia amb les petites coses. Ens fem impassibles al sofriment dels altres; ens oblidem de vetllar per ells fins al punt que ens escoltem justificant el nostre egoisme i culpant els altres: “si volia seure, hauria d’haver arribat abans”, “no faig donacions perquè amb els meus diners no canviarem el món”, “si aquestes persones necessiten caritat, que es posin a treballar”. Si hi ha una cosa que he après d’aquestes jornades, és que la misericòrdia és extraordinària, i per això hem de lluitar constantment per mirar els altres amb l’amor de Déu. Aquesta és la nostra crida com a cristians.”

Laura Trius Béjar